sábado, 27 de abril de 2013

Julia Peiro


Julià Peiró, autor i periodista de 'La sra. Rius de moral distraída'
julia peiro 240
"Hi ha una gran quantitat de noies jovenetes que et pots follar per una ratlla de coca "

J. del Moral
La sra. Rius de moral distraída (Comanegra) recull la biografia, carregada d'anècdotes, de la mítica senyora Rius, una de les madames amb més solera de Barcelona. Per aprofundir en aquest retrat històric, Eldebat.cat ha entrevistat Julià Peiró, periodista, autor del llibre, i extens coneixedor de les nits barcelonines.

Parli’m del “making of” del llibre, o del més nostrat “com es va fer”...

He visitat durant tres anys cada diumenge la senyora Rius. De vegades dinàvem i, d’altres, només preníem cafè. Ens assèiem al “salonet de les confidències”, i jo agafava notes. Tinc una memòria de cavall per aquestes coses. Ella explica històries però no les acaba mai, perquè quan et parla d'una persona, se'n va a una altra.

L'estructura és escrupulosament cronològica. 

Però això és una feina personal meva. Perquè ella ho explica tot barrejat i algunes coses vàries vegades i amb versions diverses.

Hi ha de tot al llibre: Avortaments, maltractaments, matrimonis forçosos, desigualtats socials, detencions... La senyora Rius ha tingut una vida intensa...

Quan jo vaig anar a casa de la senyora Rius per primera vegada, ho feia amb la mentalitat d’escriure la història d’una madame. Escriure-la des que va néixer no m’ho havia ni plantejat. Els tres primers capítols del llibre són els més treballats. Després, l’anècdota t’arrossega a la història. Es tracta d’anar ordenant anècdotes que, de vegades, ni ella mateixa recorda.

És un món, el de la prostitució, ple d’eufemismes: ser rodona, de moral distreta, dona de la vida, fer senyors, i això si no parlem dels gentilicis “francès, grec...”

Sí, ser rodona vol dir que t’agraden tant els homes com les dones. I “de moral distreta”... La senyora Rius diu que es va inventar aquesta expressió, però té cent anys. És de la Barcelona burgesa.

No és un llibre lacrimògen, però destil·la molta tendresa.

Hi estic totalment d’acord. Sóc una barreja de tendresa i perversitat. I no he volgut mirar el llibre des del punt de vista de la moral, ni del morbo, sinó des de la tendresa. Les nenes de la senyora Rius són el més normal del món: dependentes, infermeres... que no guanyen prous diners, i es complementen el sou així. És la cosa més normal del món. Jo que conec el món de la nit i vaig per pubs, et puc dir que hi ha una gran quantitat de noies jovenetes que, per una ratlla de coca, te les pots follar o pots fer el que vulguis. I sense cobrar. Trobo més naturals les nenes de la senyora Rius.

"Les nenes de la senyora Rius no guanyen prous diners i es complementen el sou així"

El llibre desmitifica un seguit de tòpics... com l’associació entre sexe i vici, per exemple.
Això t'ho puc assegurar perquè en sóc un gran aficionat...

Al vici o al sexe?

A totes dues coses [riu estrepitosament]. Droga i sexe no van mai lligats. I sexe, com l’entenem els heterosexuals, no va mai lligat amb sadomasoquisme.

El llibre desmenteix també el tòpic que les dones que es dediquen al sexe ho fan per necessitat, com sovint reflecteixen els mitjans de comunicació.

Els periodistes són uns éssers casolans que només coneixen el diari, fan les entrevistes per telèfon, quan surten de la feina estan amb la dona i els fills i el diumenge se’n van a dinar amb la família, i d’aquest món no en saben res. Hi ha moltes dones a les quals els agrada l’ofici, sobretot estrangeres, que van més desinhibides, des de fa dues o tres generacions. Les dones d'aquest país pensaven, fins als anys 70, que follar era un pecat. Elles són dones més tendres que les habituals, perquè viuen molt a prop del ghetto. Una de les noies em deia que no deixes d’estar marcada: “I si un dia vas a una festa i et trobes a un home que t’ha conegut a la casa i sap a què et dediques?” 

"Hi ha moltes dones a les quals els agrada l’ofici"

La senyora Rius no vol dones professionals, sinó amateurs... S’assemblen més al comú dels mortals?
Ella diu que la dona professional mai no hi posa del tot el cor. Les amateurs es diverteixen, però una dona que porta tot un dia de guàrdia no està tant per la feina. La senyora Rius ha fet un clan de dones grans. De més de 25 anys.

És la marca de la casa?

Sí, és una marca de la casa. Quan li vénen noies joves, ella sempre els diu que el seu client no ve a buscar això. Potser perquè si tingués noies d’aquestes edats els clients no es fixarien en les altres. Quan un client li demana dones grans, ella respon: “Ah, avui véns a aprendre”. I a un altre que no està decidit, li diu: “Què prefereixes, anar a la processó o fer de bisbe?”

La Lydia Rius és una gran cinèfila, fins a l’extrem que, a les seves noies els posa sobrenoms com Kim Basinger, Sharon Stone, Michael Pfeiffer, Norma Duval... 

Ella explica que, quan viu amb la seva mare i són tan pobres, els diumenges van a la sessió matinal de cinema, a la primera de la tarda, a la pel·lícula principal i a una doble sessió de la nit. I jo hi afegeixo que elles sempre van al Cine Triunfo, que els queda lluny de casa, perquè als anys 40 i 50 podies veure quatre pel·lícules per 25 cèntims de pesseta.

Igual que ara!

Són increïbles els canvis que ha fet la societat.

Durant els anys d’exercici de la senyora Rius encara no es coneixia l’existència de la sida i les anticonceptives no estaven legalitzades...
Avui sí que hi ha protecció entre les noies de la professió. Però al carrer cada vegada hi ha més embarassos.

La senyora Rius és vocacional?

Totalment. No n’hi ha gaires, de vocacionals. A la senyora Rius se li va presentar una vegada un noi que tenia la il·lusió de dedicar-s’hi, i el va vestir i el va fer passar per davant de les noies, i aquestes el valoraven molt perquè ho fa amb orgull, a diferència d’elles, que no ho fan amb orgull...

"La senyora Rius és vocacional"

A efectes morals, la senyora Rius viu la seva professió molt dignament, malgrat haver anat a una escola de monges i haver estat instruïda sota el paraigües del catolicisme...
Ella no té cap recança moral. Però la moral catòlica ha fet molt de mal. Abans d'això, els romans dedicaven al vell ofici les filles de les millors famílies perquè això era estar al servei de la deessa Venus. I els grecs de fa 5.000 anys tenien una senyora per casar-se i tenir fills, de vegades una amant, i un noiet jove per fer l'amor.

Quan la senyora Rius exercia, també va veure passar noms tan cèlebres com Camilo José Cela, Salvador Dalí, Jean-Paul Belmondo, Orson Welles. I pel tipus d’anècdota que recull el llibre, sembla que com més notable és la personalitat, més extravagant en el terreny sexual.
Sí, i conec d’altres persones que tenen cases d’aquestes i et podria dir noms que et sorprendrien. Totes les anècdotes de famosos tenen a veure amb traumes, com quan Cela s’excita mentre les noies trenquen plats perquè recorda una minyona que va tenir.

No hi ha ficció al llibre?

Tot és veritat. I les coses que no me les ha explicat directament la senyora Rius, són informacions que jo les sé del cert.

Hi ha límits a casa de la senyora Rius?
Sí, tot ho accepten, excepte el grec. Si la noia a dins el vol fer és el seu problema. A més, considera que l’acte amb noies embarassades és una cosa molt íntima i, a casa seva, no vol ni sentir-ne a parlar.

Hi ha modes?

Sí, i vénen molt determinades per la tele. Abans es portaven molt les noies vestides de minyona perquè molts homes tenien fantasies amb les seves minyones. I segueix la moda de l’home que només va a parlar i a explicar les desgràcies del seu matrimoni.

Quin és el perfil de client de casa de la senyora Rius?

És una clientela, com ella, tirant a cent euros, burgeseta. Li ve molta gent de fora, de pobles, molt normaleta. Avui dia l’executiu va a un altre tipus de cases, on hi ha jacuzzis i que té deixos més “orientals”. Els hotels tenen una tarifa que es diu “tarifa siesta”, que és la que es paga a l’hora de dinar: sobretot els que tenen parelles fan servir l’excusa que tenen un dinar de feina; avui dia hi ha més dones que homes que la fan servir.

L’ambient de casa de la senyora Rius és molt més casolà. Deu ser com anar a un restaurant de cuina tradicional...

Les habitacions són com la de casa, amb llits petitons com quan els matrimonis dormien en llits petits, una tauleta, un armari amb roba de llit... Quan em pregunten com m'agraden les dones, jo sempre dic que m'agraden les pubilles de Vic.

"Quan em pregunten com m'agraden les dones, jo sempre dic que m'agraden les pubilles de Vic"

Hi ha un moment especialment emotiu, un punt d’inflexió a la vida de la senyora Rius, en què es creua la mort de la seva mare amb un avortament molt traumàtic. Com la recorda, com la verbalitza, aquesta part de la seva vida? 
És el moment més dur de la seva vida, i literàriament l’aprofito per acomiadar tota la família. La primera part del llibre fa referència a la família i la segona a com viu el seu ofici com a madame.

La senyora Rius viu el seu ofici de manera bastant solitària... 

Ella és una dona solitària. Viu sola i va a tot arreu amb el gosset, i si no pot entrar a la tele, com quan vam anar a TV3, va portar una noia per tal que li guardés l’animal mentre ella estava a plató. I va només a restaurants on accepten gossets.

És molt sentimental?

Sí, una sentimental a qui li falten tots els elements per ser una sentimental. Per això s’aboca tant en el seu ofici i les seves nenes. I els sentiments que tindria cap al marit els aboca en el gosset. Jo he viscut amb sis dones. I envejo els homes que són capaços de casar-se, viure 40 anys amb una dona i ser-li fidels. Això només té un problema: quan es mor un dels dos membres de la parella, sobretot si és l’home, perquè les dones sempre tenen més recursos, sobretot sentimentals.

"La senyora Rius és una sentimental, malgrat que li falten tots els elements per ser-ho"

És molt especial la relació que tenia la Lydia Rius amb la seva mare.
La mare és una dona embogida que no té cap sentit de la realitat. Els pares de la senyora Rius són atípics. Ella per la mare sent tota la passió que no sent pel pare.

Com descriuria la senyora Rius?

És molt clàssica, la senyora Rius, cursi fins i tot. No estic d'acord amb seu el classisme. Ella si tingués una filla no la deixaria anar amb faldilles curtes ensenyant el melic i les calces. Als 45 anys es retira de fer l’ofici més vell del món i es dedica a portar una casa i diu que allò no és un ofici, sinó una “canongia”.

A la senyora Rius li costa parlar de sexe?

Diu que ho té tant superat que sí, li costa.

"A la senyora Rius li costa parlar de sexe"

I ara, què?
Un dia se'm va ocórrorer fer una trilogia: un llibre sobre el món sadomasoquista de Barcelona, i el tinc molt avançat: es diu "Yo soy el ama, tú eres mi perro", perquè qui domina sempre és la dona. Un segon llibre és sobre el lesbianisme, i es diu "Retratos de Bilitis/Mi nombre es Anandria" (per les Canciones de Bilitis) i el tercer, sobre l'amor liberal. Són tres llibres de poemes.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada