Josep Pla i Casadevall: LLofriu 23 d'abril 1981

Josep Pla i Casadevall
Palafrugell, Baix Empordà, 8 de març de 1897 — Llofriu, Baix Empordà, 23 d'abril de 1981

Escriptor.
Fill d'una família de petits propietaris rurals, estudià el batxillerat a Girona i, després de començar medicina, estudià dret a la Universitat de Barcelona. De precoç vocació, debutà en revistes comarcals —Revista de Gerona, Baix Empordà, Cenacle de Manresa, etc.


Josep Pla i Casadevall - © Fototeca.cat
— i redactà nombrosos escrits de creació literària que no foren publicats. Com a periodista professional, començà el 1918 a Las Noticias i passà després a La Publicidad —on continuà en la seva etapa catalana— i, com a corresponsal, a La Veu de Catalunya. Col·laborà també en els diaris de Madrid El Sol i Fígaro, i a moltes altres publicacions, entre les quals la Revista de Catalunya.
Els anys compresos entre el 1919 i el 1939 treballà fora de Catalunya com a corresponsal de premsa. França, Itàlia, Anglaterra, Alemanya, la Unió Soviètica, Madrid, etc. , foren les seves residències habituals o l'objecte de viatges especials per tal de trametre cròniques periodístiques, la major part polítiques però algunes de caràcter cultural. D'aquesta etapa són els primers llibres: Coses vistes (1925) és —després d'Enric Casanovas (1920) i Negre i Taronja (1924)— el descobriment d'un gran escriptor, assenyalat, entre altres crítics, per Carles Riba.
A continuació, Rússia (1925), Llanterna màgica (1926), Relacions (1927), Vida de Manolo (1928), Cartes de lluny (1928), D. Carles (1928), Cartes meridionals (1929), Madrid (Un dietari) (1929), Francesc Cambó (1928-30), El sistema de Francesc Pujols (1931), Vint-i-cinc anys de política catalanista (1931), Madrid (L'adveniment de la República) (1933) i Viatge a Catalunya (1934) demostren la varietat temàtica que continuaria tractant: narració pura, llibres de viatges, biografies, cròniques periodístiques, etc. Polèmic i bel·ligerant en els escrits polítics, sense participar activament en la vida pública —treta la curta etapa en què fou diputat provincial de Girona pel districte de la Bisbal (1921)—, fou un propagandista de la Lliga Regionalista i de Francesc Cambó. Arribada la guerra, marxà de Catalunya i féu llargues estades a l'estranger i a l'Espanya franquista.
L'any 1939 s'instal·là definitivament a Catalunya, sense moure's pràcticament de l'Empordà. La postguerra significà, en primer lloc, una temptativa de justificació política —Historia de la Segunda República Española (1940-41), molt criticada i, fins i tot, rebutjada posteriorment pel mateix autor— i, després, una llarga meditació sobre la guerra civil, que condemnà repetidament. Escriví en castellà alguns llibres i, setmanalment, col·laboracions a la revista Destino. D'aquesta etapa són Guía de la Costa Brava (1941), Las ciudades del mar (1942), Viaje en autobús (1942), Humor honesto y vago (1942), La huída del tiempo (1945), així com Rusiñol y su tiempo (1942), El pintor Joaquín Mir (1944) i Un señor de Barcelona (1945), versemblantment escrites en català i publicades en traducció castellana. A partir del 1947 publicà normalment els seus llibres en català i inicià la darrera i més fecunda etapa de la seva vida d'escriptor.
Fins el 1956 publicà Cadaqués (1947), Bodegó amb peixos (1950), L'illa dels castanyers (1951), Pa i raïm (1951), Un senyor de Barcelona (1951), El carrer estret (Premi Joanot Martorell 1951), Llagosta i pollastre (1952), El vent de garbí (1952), Girona (1952), Els pagesos (1952), Nocturn de primavera (1953), Els anys (1953), Les hores (1953), Contraban (1954), Peix fregit (1954), L'Empordanet (1954), Cartes d'Itàlia (1955), Santiago Rusiñol i el seu temps (1955), Els moments (1955), Week-end d'estiu a New-York (1955) i De l'Empordanet a Barcelona (1956).
El 1956 féu, d'acord amb Editorial Selecta, una primera temptativa de recollir les seves Obres completes, que s'interrompé a la mort de l'editor, després de publicats vint-i-nou volums. Comprenia l'edició alternada d'obres inèdites i de reimpressions. Entre les primeres cal destacar la continuació d'algunes sèries —De l'Empordanet a Andorra (1959)— i la publicació d'obres originals —Un senyor de la Terra del Foc (1961)—, però l'aportació més important fou la publicació de nou volums d'Homenots (1958-62). L'any 1965 publicà La Catalunya vella, i el 1966 inicià, amb El quadern gris, la recopilació de l'Obra completa, d'acord amb Edicions Destino. Dins la línia d'El quadern gris caldria afegir Notes disperses (1969) i Notes per a Sílvia (1974).
L'Obra completa comprèn, en la primera edició, quaranta-cinc volums —prop de trenta mil pàgines— i no recull, encara, tots els seus escrits periodístics ni l'obra escrita en castellà. Entre els llibres inèdits que comprèn hom pot esmentar El que hem menjat (1972) i la novel·la L'herència, inclosa a l'Àlbum de Fontclara (1972) i algunes de les obres dels darrers anys com Articles sense cua (1975, premi Crítica Serra d'Or 1977), Notes del capvesprol (1979, premi Crítica Serra d'Or 1980) i Notes per a un diari: 1967-68 (publicades en el volum El viatge s'acaba). Fora de la seva Obra completa publicà altres títols com Veure Catalunya (1979), El geni del país i altres proses (1981), Obres de museu (1981), en col·laboració amb Salvador Dalí, i pòstumament Notes per a un diari (1986). També d'edició pòstuma són les correspondències amb L. Hirsch sota el títol Un amor de Josep Pla al Canadell (1985), les Cartes a Pere (1996), adreçades al seu germà, l' Epistolari Joan Coromines i Josep Pla (2001) i amb el seu editor de l'Editorial Selecta Josep Maria Cruzet (2004), entre d'altres.
La grandesa de l'obra de Pla resideix essencialment en l'escriptura, la qual uneix a la utilització d'un llenguatge popular una riquesa imaginativa verbal extraordinària. La precisió en la descripció de la natura l'obliga a forçar les imatges basades en olors, colors, sons, etc., creant un univers que, més que una recreació, és un descobriment sensual del món. El pas del temps, palpable al llarg de tota la seva obra, li atorga una dimensió transcendental i el lliga a la gran tradició literària dels humanistes de tot el temps. La crítica social i el retrat psicològic l'emparenten amb l'obra d'alguns dels seus autors predilectes, dins la línia dels moralistes dels s. XVI, XVII i XVIII.
Finalment, però, els seus mestres indiscutits són els grans memorialistes que uneixen a la voluntat de donar testimoniatge d'una època una personal concepció del món. En aquest darrer sentit, les seves obres poden considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls —a estones, irònics, i a estones adolorits— d'un home que lamenta l'esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. El 1968 fou instituït el Premi Josep Pla en honor seu, i l'any 1973 fou creada la Fundació Josep Pla a Palafrugell, amb seu a la casa natal de l'escriptor i a la casa veïna, amb l'objectiu de preservar i reunir la documentació de i sobre l'escriptor i difondre'n la figura i l'obra, institució ampliada sobretot a partir de l'any 2000. L'any 2010 fou creada la càtedra Josep Pla de la universitat de Girona per un conveni signat entre aquesta universitat, la Fundació Josep Pla i el Grup 62.
El 1969, en ocasió de la proposta de l'atorgament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, s'inicià una llarga polèmica sobre la concessió del guardó a l'autor entre sectors enfrontats del país, premi que no arribà a guanyar. El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat.
Dècades després de la seva mort, Josep Pla ha continuat essent un dels autors catalans més llegits i la seva figura i la seva obra són encara objecte d' estudis, interpretacions i polèmiques, referides tant a les seves posicions polítiques com al seu llegat literari o a la seva actitud vital, que no fan sinó confirmar-ne la vigència.