“Caminante”
Medio siglo hace que por el mundo
voy, camina que camina,
por escabrosos senderos
junto al gran río de la vida.
Veo ir y veo venir
las olas resbaladizas:
las que vienen llevan flores
y alguna hoja marchita,
mas las olas que se van
esas todas llevan ruinas.
De las que me pasan por encima otras las traspasaran en seguida.
Una barca por el río
de una orilla a la otra orilla;
pone cara de segador
la barquera que la guía.
Quien se deja embarcar,
nunca más vuelve a su tierra natal,
y se despierta en otro mundo
después de quedarse dormido.
Barquera del buen Dios,
no me pongas la cara triste:
si vienes a por mí,
embárcame enseguida;
el destierro se me hace largo,
quiero ver la otra orilla,
mis ojos tienen sueño
y el caminar me fatiga.
Jacinto Verdaguer
Desconozco el autor de la traducción
Poema original en catalán:
“Caminant”
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.
Jacinto Verdaguer
Jacinto Verdaguer y Santaló nacio en Folgarolas, Osona, Barcelona, el 17 de mayo de 1845.
El 24 de septiembre de 1870 fue ordenado sacerdote en Vich.
Escribió su obra en castellano y en catalán.
Murió en Vallvidrera (hoy distrito Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona), el 10 de junio de 1902.
D'
aquest poeta, se n'han dit moltes coses i per
més que us n'expliqués
SEGUR
que me'n deixaria. Per què? Perquè hi ha un abans i un després en la poesia catalana marcat per la figura d'aquest mossèn de poble i de família pagesa. Perquè va ser una mena de geni de la llengua capaç de retornar-li el prestigi perdut en l'àmbit de la literatura culta sense perdre l'expressivitat de la llengua del poble més humil i senzilla.
El vídeo que us
PRESENTO
a continuació és una versió musicada del poema "Caminant" del recull
Al cel. Roger Mas li dóna vida i el fa actual. Us demano que comenteu al bloc quines idees us transmet el poema i quins aspectes el relacionen amb el poema "Vora la mar".
Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?
Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.